L'explicació

Fixa't bé que qui plora és ell.

Dolents

Hola, sóc la noia més feliç del món, i ploro. Ploro perquè és injust, perquè hi ha massa que són dolents, massa a l'altre bàndol. I el pitjor de tot és que fins i tot els amics, fins i tot la persona més estimada esdevé de sobte un enemic, i creua la línia invisible que separa la gent dels dolents. I direu, segurament, que la bondat és relativa, que no es pot mesurar perquè, com la mesures? en decalitres?, però jo us ben asseguro que sí es pot distingir una persona que fa mal, que vol el mal i el provoca i que només viu i viurà per fer patir. Ho sé perquè jo n'he conegut, de dolents, i molts, i ho sé. I una cosa és el d'abans, que era foll i, vulguis que no, se li entèn. Era un cabró però era més digne, bé, digne no, però tenia més collons, com a mínim ell va marxar, va suar de tot i de tots i no va estimar ningú, però va marxar. No com aquest, que es queda quiet i parat com un estaquirot i només fa que molestar i mastega amb la boca ben oberta perquè vegis com les seves dents es taquen de salsa de tomàquet o com un tros de salsitxa se li queda encaixat entre dos queixals. I ben patètic, que és, i cabró i bacó i pudent, aquest sí és dolent!, i sé que és dolent perquè una cosa és fer mal, tots en fem, i l'altre és voler-ho, buscar-ho, fer mal a les persones que t'estimen, que han estat amb tu i que només t'han volgut bé, i fer mal als nens, als nens!, que no tenen mai la culpa de res, els nens, que si li fas mal a un nen a propòsit és que ets dolent. Només els dolents volen el plor dels nens.

Post-it

La veritat? És una mena de venjança personal. I ja que la nevera és la que més t'estimes dels que vivim dins aquesta casa...

Potassi

-No sóc tan rara.

-No sé què dir-te, ets l'única persona que conec que per celebrar l'aniversari es fica un plàtan dins el cony?.

Sembla que la nostra forma d'estimar-nos és inversament proporcional.

Castillos

Yo me hubiera enamorado de Marcos. Claramente. Lo pensé desde el primer momento. La historia era de tres, claramente, y al principio sin Jaime no podía haber Marcos; pero yo me hubiera enamorado de éste último. Porque sí, porque lo sé, porque algo me lo dice; porque sólo leer su nombre ya me entró un cosquilleo; y porque es guapísimo, porque es un arcángel, y él sí tiene talento, más que nadie; él es uno de los grandes, él me supera, los supera a todos; por eso, precisamente por eso lo sé, porque no podría no haberme enamorado de él. En cambio, va la tonta de Jose y se enamora de Jaime, ¡de Jaime!, Jaimeunpocogordo, y sí, también Jaimepollaacojonante, pero eso no quita que sea también Jaimeunpocogordo. Jaimeunpocogordo y Jaimeengreído, y Jaimepocotalento, y Jaimecruel, Jaimementiroso y, lo peor de todo: Jaimepocacosa. Yo jamás, jamás me hubiera enamorado de alguien como él, por muy buen amante que fuera; y más teniendo también a Marcos, que lo tiene todo, pese a sus carencias, porque Marcos lo tiene todo menos las ganas de vivir pero, ¿y qué?, los genios siempre se suicidan, el arte es suicida, el amor y el sexo también lo son; yo hubiera permanecido a su lado, y Jaime que se joda, Marcos lo tiene todo: el arte, el arte es de Marcos, arte no puede ser nada más que Marcos. El mundo es Marcos y sin embargo, la tonta de Jose se va, y mira que él se lo pide, no te vayas Jose, pero ella que ni caso, y se va, y él le suplica mil y una veces, Jose no me dejes solo, pero nada. Ella se va y yo nunca lo hubiera hecho, no, porque ahora Marcos está muerto, y ya no hay arte, el arte ya no existe porque Marcos no existe y el arte sin Marcos no es arte. Y he llorado tanto, tanto que parecía increíble, y he llorado a Marcos, mucho, mucho rato, y no he llorado al Marcos de Jose, no he llorado siendo ella, sino siendo yo misma, yo llorando al lado del cadáver de Marcos, yo besándolo y llorando su muerte, yo siendo la única en el mundo que lo lloraba. Y maldigo a Jose, la maldigo mil y una veces, porque le dejó solo, le dejó por Jaime, le dejó por un hombre que no tenía talento y sólo se lo arrebataba a ella; y dejó a Marcos morirse, suicidarse, acabarse, dejar de existir. La maldigo y entre lágrimas, de pronto, la entiendo. Porque yo hubiese hecho lo mismo que ella; me hubiera enamorado de Jaime y hubiera traicionado a Marcos igual que ella, y me hubiera marchado igual que ella, y hubiera dejado a Marcos morir de la misma forma. Lo hubiera hecho igual de mal, hubiera sufrido lo mismo, hubiera echado todo a perder de la misma forma.

¿Por qué somos así? ¿Por qué no apostamos todos por Marcos desde el principio?

Records futurs

Quan obro la capsa blava que té casetes pintades a la tapa per mirar totes les meves polaroid, no puc evitar somriure. I penso en quan les arribi a veure la meva filla. Segur que pensarà que què guay era sa mare de jove i què rar vestia; i que què guapos eren els nois amb els que s'ajuntava. No? Bé, potser això no, perquè ja se sap que els meus gustos són més rars fins i tot que la meva vestimenta. Però segur que se les mira un cop i un altre i pensa "joder, com molava fer fotos amb analògic... tan de bo jo tingués algú que me'n fes, de fotos així!"; però quan tot això passi jo ni me n'adonaré, perquè s'ho quedarà per ella; igual que el cop que vaig obrir per primera vegada l'àlbum on hi han les fotos que el Lluís li va fer a ma mare amb la meva edat.

Una caputxeta vermella

Hola, sóc una caputxeta vermella, el que passa és que no duc caputxa. Quan camino soleta per Barcelona (perquè d'àvia, no en tinc...) em trobo amb llops dolents amb boques enormes que se'm volen menjar. I jo em faig la nena bona, pobreta de mi; poso cara de molta, molta por, i quan ja creuen que sóc ingènua i innocent els hi foto una queixalada i me'ls menjo jo. Un cop els tinc a dins em poso tan, tan vermella, que em fa vergonyeta fins i tot mirar-me al mirall.

"M'agrada el teu cos"

M'encanta que m'ho diguis. És tan... eròtic.

Estimat Úgnin

Feia molt que no t'escrivia. De fet, feia molt que no ho necessitava. Com estàs? Han passat tants anys... Encara recordo quan era una nena i t'escrivia tant i tant i llençava les cartes a la bústia, amb llàgrimes seques a les galtes. I ja em veus, no he canviat pas tant. Segueixo fent-me les mateixes preguntes. Que per què no sóc feliç, que per què no m'estimen. Et deus preguntar com van les coses amb mon pare, doncs bé; no ho sé. Potser és mort. (És un secret això, però jo espero que sigui viu. Espero que sigui feliç i segueixi menjant aquelles xocolatines que tenien maduixa a dins.) Però és que ara, a més a més, l'home que s'havia tornat mon pare s'ha tornat com el primer. Em pregunto si no serà el fet de tenir-me a mi com a filla, que els trastoca. Estimat Úgnin, estic preocupada per la meva salut mental. Sí, ja ho saps, sempre he sospitat que era folla, però cada cop em fa més por ser-ho. Faig tant de mal! Pateixo tant! No duc una vida sana. He pensat seriosament en morir-me però és que la vida m'agrada massa. I ves quina paradoxa; que no sóc feliç. Que no ho sóc, Úgnin, que em passo els dies plorant i no trobo forces enlloc. Que em miro al mirall i veig a una nena lletja i desgraciada que no arribarà enlloc. Que no m'estimen, que segueixen sense estimar-me. Que tothom que era important ha marxat i jo estic feta de les runes dels pilars que m'haurien de formar. Aquí finalitzo la meva carta. No m'he quedat pas més tranquila, però porto escrivint suficient estona com perquè se m'hagin acabat les llàgrimes. Espero que tot vagi bé per enlloc.

Un petó molt gros,

Irene.

-Què et passa?
-Em passes tu.

-Jo?
-Sí. Estic fastiguejat.
-Fastiguejat? Per què?
-Perquè t'enyoro, cony!

Saps?, l'altre dia vaig entendre com pot ser que a hom no li molesti que li donin l'esquena. Tenia un cos menut entre els braços, els seus cabells em feien pessigolles al nas i oloraven bé. Notava els seus ossos, la seva pell; i jo li ho protegia tot. Era com tenir un nen als braços, petit petit; del que n'has de tenir cura. Vaig entendre llavors com de maco és dormir així. Una estona després, al girar-me, em van abraçar per l'esquena. D'això se'n diu equilibri?

-No, no m'enyores. Enyores.

-T'enyoro.

-No a mi, en general. Tu enyores, però no pas a mi.

A la ciutat de...

Tant de temps observant-la... Canvies tres cops de seient només per tal d'aconseguir veure més; diferents perspectives i angles. I ja veus, sense adonar-te'n allà darrere, a l'altra banda del vidre, està ella. Ella. I quan hi caus penses que, oh déu meu, el temps es para, el món deixa de girar; ella plora i ja no pots mirar cap altra: les seves llàgrimes són massa encisadores.

Massatge japonès

Ses ungles a la carn, la pell eriçada; els mugrons durs i em besà l'esquena.

Bacalao

Em fa feliç amb sa alegria i m'enristeix amb sa tristesa (però aquesta, si fa no fa, és la mateixa que la meva). Un capuccino i un cafè amb llet donen per una tarda sencera, i riures i plors i crosses i ulleres. I és tan guapa! Però no de les que fan mal al mirar-les, sinó de les que sempre et saben treure un somriure.

Maleïts diners!

Més mal que tot plegat. Més mal que el fet de que tu no sentis o de que podem desaparèixer del plànol (del mapa és ja massa), molt, molt pitjor ha estat veure el seu rostre així. Estar de genolls a terra, sentir a dins una bola de cendra que encara crema, i com cada mot que voldries dir es torna només fum. Veure'l allà, per primer cop a la vida realment distant; tot ha caigut de cop i ni tan sols he pogut allargar la mà fins a ell, pujar la mirada. Quants, quants diners seria jo capaç de donar ara perquè res d'això no hagués passat! He fugit en metro i als meus peus s'hi ha fet un toll d'aigua.

Senyal (suposo) de que desestimo, deuen ser les basques que sento només d'imaginar-te el rostre i les llàgrimes que vénen a continuació.

En aquests moments és quan te'n recordes d'aquella mà... D'aquells dits porucs que et van resseguir els llavis com mai ho havia fet ningú, que baixaren pel teu coll i van saber eriçar-te la pell de seguida; que sense saber com, van arribar fins el genoll i pujant de mica en mica et van fer la dona més feliç del món. Aquella mà que se't va endinsar dins el vestit, gairebé dins les calces, i estaves prou bé però el teu cor digué prou. En aquests moments només se't passa un mot pel cap. Merda.

No ploraré, no. Ja no em queden llàgrimes als ulls.

34

Tot passa massa ràpid. Una dona amb ulleres et besa la galta i quan gires el cap ja no estàs a temps de veure qui era. Camines tres passes i descobreixes quelcom que et fa mal; tres passes més i ja t'han destrossat la vida. Però així funciona tot, trobes un dia un desconegut assegut a l'andana del metro i decideixes besar-lo; i en un tancar i obrir d'ulls ja en són trenta-quatre, i no pas anys.

Ambivalent

Sóc capaç de pensar en com t'odio i t'estimo alhora que et compro un regal de Nadal i t'imagino follant a qualsevol.